Trastorn d’estrès post-traumàtic

1 Què és l’estrès post-traumàtic?
2 Criteri diagnòstic DSM
3 Criteri diagnòstic CIE

Què és l’estrès post-traumàtic?

El trastorn d’estrés post-traumàtic és un trastorn discapacitant que pot desenvolupar-se després d’un esdeveniment traumàtic. Sovint les persones que l’han patit tenen pensaments i records persistents de por sobre el que els va succeir i poden sentir-se emocionalment bloquejats, especialment aquells que varen ésser testimonis d’un esdeveniment; els veterans de guerra varen ésser els primers en donar un toc d’alerta, si bé pot també correspondre al resultat de molts altres incidents com: robatoris, violació, tortura, segrestos o captivitat; així com, abusos durant la infantesa, accidents greus com xocs de trens o de cotxe i desastres naturals com riuades o terratrèmols. L’esdeveniment que dispara el trastorn pot ésser alguna cosa succeïda en la vida de l’individu o d’alguna persona propera a ell o ella; o potser el sol fet d’haver presenciat morts o destruccions massives com a conseqüència de l’enderroc d’un edifici o d’un accident aeri.

“Em van violar quan tenia 25 anys. Durant molt de temps vaig parlar del fet com si li hagués succeït a una altra persona. Era conscient de que m’havia passat a mi, però el cert era que no experimentava cap sentiment.

 Més tard vaig començar a experimentar instantànies del que em va passar que se’m presentaven en forma d’onades. Estava terroritzada. De sobte, vaig reviure la violació. Cadascun dels moments era terrible per a mi, doncs no era conscient del que tenia al meu voltant, era com si fos dins d’una bombolla, com si estigués flotant. Estava molt espantada. Tenir una instantània retrospectiva pot deixar-te realment angoixada.

La violació va ésser una setmana abans d’una festivitat destacada del mes de novembre i no puc creure l’ansietat i la por que m’envaïa cada any quan s’acostava aquesta festivitat. És com si hagués vist l’home llop. No em puc relaxar, no puc dormir, vull estar completament sola. Em pregunto si alguna vegada em sentiré lliure d’aquest terrible problema.”

Sigui quin sigui l’origen del problema, algunes persones amb aquest problema acostumen a repetir el trauma en forma de malsons o records pertorbadors durant el dia. Es poden experimentar altres alteracions com del son, sentir-se aïllat, entumit o sobresaltat; perdre l’interès per les coses que abans produïen plaer i tenir problemes en demostrar la pròpia afectivitat, així com sentir-se irritables, més agressius que abans o àdhuc violents. Tot el que els pugui recordar el trauma acostuma a ésser altament angoixant, la qual cosa els duria a evitar certs llocs o situacions que els faci venir a la memòria els records. Les dates properes o coincidents amb l’esdeveniment traumàtic poden viures d’una forma molt angoixant.
El trastorn afecta a milions d’adults en tot el món i és més comú entre les dones que en el homes. Acostuma a aparèixer en qualsevol edat, àdhuc en la infantesa i existeix l’evidència de que la susceptibilitat a un estrès post-traumàtic acostuma a ésser genètic. El trastorn sovint s’acompanya de depressió, abús de substàncies o un o més trastorns d’ansietat. En el casos més greus, la persona pot desenvolupar problemes en el treball o en les relacions socials. En general, els símptomes semblen agreujar-se si el trauma que el dispara va ésser comès per una persona–com una violació o un segrest.
Els fets més comuns poden servir de record del trauma i provocar instantànies o imatges intrusives. Una persona que estigui experimentant aquest tipus d’instantànies en forma d’imatges, sons, olors o sentiments pot arribar a perdre el sentit de la realitat i creure que l’esdeveniment traumàtic està tenint lloc una i una altra vegada.
No totes les persones traumatitzades tenen aquests símptomes o desenvolupen estrès post-traumàtic. El trastorn es diagnostica tan sols si els símptomes duren més d’un mes. En els que sí ho fan, els símptomes comencen, generalment, dins dels tres mesos després del trauma i el curs de la malaltia varia. Algunes persones es recuperen en sis mesos, en d’altres els símptomes duran molt més. En alguns casos, el trastorn pot arribar a ésser crònic. En ocasions, la malaltia no apareix fins després d’haver passat uns anys de l’esdeveniment.
Es pot donar ajut a les persones que pateixen aquest trastorn mitjançant una teràpia adient.

Volver Arriba

CRITERIS DEL DSM-IV PEL DIAGNÒSTIC DEL TRASTORN PER ESTRÈS POST-TRAUMÀTIC

A. La persona ha estat exposada a un esdeveniment traumàtic en el que ha existit
1 i 2:
1. la persona ha experimentat, presenciat o li han explicat un (o més) esdeveniments caracteritzats per morts o amenaces per a la seva integritat física o la dels altres.
2. la persona ha respost amb un temor, una desesperança o un horror intensos.
Nota: En els nens aquestes respostes poden expressar-se en comportaments desestructurats o agitats

B. L’esdeveniment traumàtic és experimentat amb persistència mitjançant una (o més) de les següents formes:
1. records de l’esdeveniment recurrent o intrusos que provoquen malestar i en els que s’inclouen imatges, pensaments o percepcions. Nota: En els nens petits això pot expressar-se en jocs repetitius on apareixen temes o aspectes característics del trauma
2. sons de caràcter recurrent sobre l’esdeveniment, que produeixen malestar. Nota: En els nens pot haver sons terrorífics de contingut irreconeixible
3. l’individu actua o té la sensació de que l’esdeveniment traumàtic està succeint (s’inclou la sensació d’estar vivint l’experiència, il·lusions, al·lucinacions i episodis dissociatius de “flashback”, àdhuc els que apareixen al despertar-se o al intoxicar-se). Nota: El nens petits poden reescenificar l’esdeveniment traumàtic específic.
4. malestar psicològic intens al exposar-se a estímuls interns o externs que simbolitzin o facin recordar un aspecte de l’esdeveniment traumàtic.
5. respostes fisiològiques al exposar-se a estímuls interns o externs que simbolitzin o facin recordar un aspecte de l’esdeveniment traumàtic.

C. Evitació persistent d’estímuls associats al trauma i afebliment de la reactivitat general de l’individu (absent abans del trauma), com indiquen tres (o més) dels següents símptomes:
1. esforços per evitar pensaments, sentiments o converses sobre el succés traumàtic
2. esforços per evitar activitats, llocs o persones que motivin records del trauma
3. incapacitat per a recordar un aspecte important del trauma
4. reducció acusada de l’interès o la participació en activitats significatives
5. sensació de desmenjament o alienació davant els altres
6. restricció de la vida afectiva (p. ex., incapacitat per a tenir sentiments amorosos)
7. sensació de un futur desolador (p. ex., no espera obtenir un treball, casar-se, formar una família o, en definitiva, portar una vida normal)

D. Símptomes persistents d’augment de l’activació (arousal) (absent abans del trauma) com indiquen dos (o més) dels següents símptomes:
1. dificultats para agafar o mantenir el son
2. irritabilitat o atacs d’ira
3. dificultats per a concentrar-se
4. hipervigilància
5. respostes exagerades d’ensurt

E. Aquests alteracions (símptomes dels Criteris B, C i D) es perllonguen més d’1 mes.

F. Aquests alteracions provoquen malestar clínic significatiu o deteriorament social, laboral o d’altres àrees importants de l’activitat de l’individu.

Especificar si:
-Agut: si els símptomes duren menys de 3 mesos
-Crònic: si els símptomes duren  3 mesos o més.

Especificar si:
-D’inici endarrerit: entre l’esdeveniment traumàtic i el començament dels símptomes han passat com a mínim 6 mesos

Volver Arriba

CRITERIS DEL CIE-10 PEL DIAGNÒSTIC DE TRATORN D’ESTRÈS POST-TRAUMÀTIC

Trastorn que  sorgeix com a resposta tardana o diferida d’un esdeveniment estressant o a una situació (breu o de llarga durada) de naturalesa excepcionalment amenaçadora o catastròfica, que ocasionarien per si mateixos malestar generalitzat en quasi tothom (per exemple, catàstrofes naturals o produïdes per l’home, combats, accidents greus, presenciar la mort violenta d’alguna persona, ésser víctima de tortura, terrorisme,  d’una violació o un altre crim).

Certs trets de la personalitat (per exemple: compulsius o astènics) o antecedents de malaltia neuròtica, si són presents, poden ésser factors predisposant i fer que minvi el llindar per a l’aparició del síndrome o per agreujar el seu decurs, si bé aquests factors no són necessaris ni suficients per explicar l’aparició del mateix.
 
Les característiques típiques del trastorn d’estrès post-traumàtic són: episodis repetitius de reviure el trauma en forma de reviviscències o somnis que tenen lloc sobre un fons persistent d’una sensació d’”entumiment” i embotiment emocional, d’indiferència envers els altres, de manca de capacitat de resposta al mitjà, d’anhedònia i d’evitació d’activitats i situacions evocadores del trauma. S’acostuma a tenir por i, àdhuc evitar, les situacions que recordin o suggereixin el trauma.

En rares ocasions poden presentar-se esclats dramàtics i aguts de por, pànic o agressivitat, desfermats per estímuls que evoquen un sobtat record, una actualització del trauma o de la reacció original davant d’aquest o d’ambdós a la vegada.

És comú un estat d’hiperactivitat vegetativa amb hipervigilància, un augment de la reacció d’ensurt i insomni. Els símptomes s’acompanyen d’ansietat i de depressió i no són rares les idees suïcides. El consum excessiu de substàncies psicòtropes o alcohol poden ésser un factor agreujant.
El començament segueix al trauma amb un període de latència d’una durada que pot variar des d’unes poques setmanes fins a mesos (si bé rares vegades supera els sis mesos). El decurs és fluctuant, però es pot esperar la recuperació en la majoria dels casos. En una petita part dels malalts, el trastorn pot tenir durant molts anys un curs crònic i evolució cap a una transformació persistent de la personalitat.

Pautes pel diagnòstic

Aquest trastorn no ha d’ésser diagnosticat a no ser que estigui molt i molt clar que s’ha presentat en els sis mesos posteriors a un fet traumàtic d’excepcional intensitat. Un diagnòstic "probable" es podria donar si el lapsus entre el fet i el començament dels símptomes és major de sis mesos, sempre que les manifestacions clíniques siguin típiques i no sigui versemblant cap altre tipus de diagnòstic alternatiu (per exemple, trastorn d’ansietat, trastorn obsessiu-compulsiu o episodi depressiu). A més del trauma han d’estar presents evocacions o representacions de l’esdeveniment en forma de records o imatges durant la vigília o de somnis reiteratius. També acostumen a estar presents, si bé no essencials pel diagnòstic, indiferència emocional clar, amb embotiment afectiu i l’evitació d’estímuls que podrien revifar el record del trauma. Els símptomes vegetatius, els trastorns de l’estat d’ànim i el comportament anormal contribueixen també al diagnòstic, però no són d’importància cabdal pel mateix.

Inclou:
-Neurosi traumàtica.

Volver Arriba

*     Nota: La informació facilitada en aquest portal és tan sols de caràcter orientatiu. Recordeu que únicament el professional de la salut està capacitat per a realitzar un diagnòstic.

Fonts:
NIMH (Institut Nacional de la Salut Mental)
DSM- IV (Associació Americana de Psiquiatria)
CIE -10 (Organització Mundial de la Salut)