Actad

La distimia, també anomenat trastorn distímic es defineix com un tipus de trastorn afectiu o de l’estat d’ànim que sovint s’assembla a una forma de depressió greu (clínica) menys severa, però més crònica. Si més no, les persones que tenen distimia també poden experimentar a vegades episodis de depressió greu.

La distimia és un trastorn depressiu que afecta al cos, a l’estat d’ànim i als pensaments. Pot afectar radicalment la alimentació, el son i la manera de pensar, si bé no és el mateix que sentir tristesa o estar xafat, ni és indici de debilitat personal ni constitueix un estat que pugui esvair-se o modificar-se a voluntat. Les persones que pateixen una malaltia depressiva no poden “simplement” recobrar l’ànim i revifar-se. Sovint és necessari el tractament que sol ésser àdhuc decisiu per a la recuperació.

A qui afecta la distimia?
La distimia es dona en les dones amb doble freqüència que en els homes. El trastorn distímic afecta aproximadament al 5,4 per cent dels adults en els estats units de 18 anys o més grans; és a dir, a 10,9 milions de persones. Segons l’Institut Nacional de la Salut Mental (National Institute of Mental Health), cada any a prop d’un 40 per cent dels adults que tenen un trastorn distímic també acompleixen els criteris de depressió greu o trastorn bipolar.
Quins són els símptomes de la distimia?
Tot seguit, es fa esment dels símptomes més comuns de la distimia, que són menys severs però més crònics que els de la depressió greu. Tot i això, cada individu pot experimentar-ho de forma diferent. Els símptomes poden incloure:

Tristesa, ansietat o sensació de “buidor” persistents.
Pèrdua d’interès en activitats que abans ens feien gaudir
Plor excessiu
Major inquietud i irritabilitat
Menys capacitat de concentració i de prendre decisions
Disminució de l’energia
Pensaments de mort o suïcides, intents de suïcidi
Augment dels sentiments de culpabilitat, desempara i/o desesperança
Alteracions del pes i/o de la gana degut a menjar de forma insuficient o excessiva
Alteracions del son
Aïllament social
Símptomes físics que no paren pel tractament estàndar (per exemple, dolor crònic, mal de cap).

Per a un diagnòstic de la distimia, un adult ha de tenir un estat d’ànim deprimit durant com a mínim dos anys (un any en els nens o adolescents) amb, al menys, altres dos símptomes de depressió (assenyalats a dalt). Els símptomes de la distimia poden tenir semblança a altres condicions psiquiàtriques. Consulteu sempre amb un especialista per tal de que us faci un diagnòstic.
Com es diagnostica la distimia?
Com sigui que s’ha comprovat que sovint la depressió coexisteix amb altres condicions mèdiques, com poden ésser: cardiopaties, càncer o diabetis, així com també amb altres trastorns psiquiàtrics com l’abús de drogues i l’ansietat, el diagnòstic i tractament en les etapes inicials són molt i molt importants per a la recuperació. Aquest acostuma a fer-se després d’un examen psiquiàtric o psicològic acurat, realitzat per un professional de la salut mental.

Criteri diagnòstic DSM
Criteris pel diagnòstic de F34.1 Trastorn distímic (300.4)
A. Estat d’ànim crònicament depressiu gran part del dia de la majoria dels dies, manifestat per la persona o apercebut pels altres, durant al menys dos anys. Nota: En els nens i adolescents l’estat d’ànim pot ser irritable i la durada ha de com a mínim d’ 1 any.
B. Presència, mentre està deprimit, de dos (o més) dels següents símptomes:
1. pèrdua o augment de la gana
2. insomni o hipersòmnia
3. falta d’energia o cansament
4. baixa autoestima
5. dificultats per a concentrar-se o prendre decisions
6. sentiments de desesperança
C. Durant el període de 2 anys (1 any en nens i adolescents) de l’alteració, el subjecte no ha estat sense símptomes dels Criteris A i B durant més de 2 mesos seguits.
D. No hi ha hagut cap episodi depressiu major durant els primers 2 anys de l’alteració (1 any per nens i adolescents); per exemple, l’alteració no s’explica millor per la presència d’un trastorn depressiu major crònic o un trastorn depressiu major, en remissió parcial.
Nota: Abans de l’aparició de l’episodi distímic és possible que hi hagi hagut un episodi depressiu major previ del que s’hagi recuperat totalment (cap signe o símptoma significatius durant 2 mesos). A més, després dels primers 2 anys (1 any per nens i adolescents) de trastorn distímic, pot haver episodis de trastorn depressiu major sobreposats, podent llavors realitzar ambdós diagnòstics en el cas de que s’acompleixin els criteris per a un episodi depressiu major.
E. Mai no hi ha hagut un episodi maníac, un episodi mixt o un episodi hipomaníac, així com tampoc s’han acomplert els criteris pel trastorn ciclotímic.
F. L’alteració no apareix exclusivament en el decurs d’un trastorn psicòtic crònic, como l’esquizofrènia o el trastorn delirant.
G. Els símptomes no són deguts als efectes fisiològics directes d’una substància (p. ex., una droga, un medicament) o a una malaltia mèdica (p. ex., hipotiroïdisme).
H. Els símptomes originen un malestar clínicament significatiu o deteriorament social, laboral o d’altres àrees importants de la persona.
Especificar si:
S’inicia aviat: si aquest és abans dels 21 anys, o
S’inicia tard: si es produeix als 21 anys o amb posterioritat.
Especificar (pels darrers 2 anys del Trastorn distímic):
Amb símptomes atípics

F34.1 Distimia
Depressió crònica de l’estat d’ànim que no es correspon amb la descripció o les pautes pel diagnòstic d’un trastorn depressiu recurrent, episodi actual lleu o moderat (F33.0, F33.1), per la seva gravetat o per la durada dels episodis (encara que es puguin haver satisfet les pautes per un episodi depressiu lleu en el passat, en especial al començament del trastorn). La proporció entre les fases retallades de depressió lleu i els períodes entremitjos de comparativa normalitat és molt variable. Els malalts tenen sovint dies o setmanes en els que diuen trobar-se bé, si bé la major part del temps (amb freqüència durant mesos seguits) es senten cansats i deprimits, tot els suposa un esforç i res els satisfà. Acostumen a estar pensatius i queixosos, dormen malament i es senten incapaços de fer qualsevol cosa, si bé, normalment, poder fer front a les tasques bàsiques de la vida quotidiana. La distimia, així doncs, té molt a veure amb els conceptes de la neurosi depressiva i depressió neuròtica. Si fos necessari, es pot especificar si va començar aviat (durant l’adolescència) o tard (durant la tercera dècada de la vida).
Pautes pel diagnòstic
Depressió allargada d’estat d’ànim que mai, o rara vegada, és prou intensa com per a satisfer les pautes pel trastorn depressiu recurrent, episodi actual lleu o moderat (F33.0, F33.1). Acostuma a començar en l’edat adulta i evoluciona al llarg de diversos anys, o bé és de durada indefinida. Quan comença més tard, acostuma a ésser la conseqüència d’un episodi depressiu aïllat (F32.-) o associar-se a pèrdues d’éssers estimats o altres factors manifestament estressants.
Inclou:
Depressió ansiosa persistent.
Neurosi depressiva.
Trastorn de personalitat depressiva.
Depressió neuròtica (de més de dos anys de durada).
Exclou:
Depressió ansiosa lleu o no persistent (F41.2).
Reacció de dol de menys de dos anys de duració (F43.21, reacció depressiva perllongada).
Esquizofrènia residual (F20.5).

* Nota: La informació facilitada en aquest portal és tan sols de caràcter orientatiu. Recordeu que únicament el professional de la salut està capacitat per a realitzar un diagnòstic.

Fonts:
NIMH (Institut Nacional de la Salut Mental)
DSM- IV (Associació Americana de Psiquiatria)
CIE -10 (Organització Mundial de la Salut)